Aixó és lo fred: benvingut a Europa fill
Va parar lo vehicle uns metres més endavant: —On vas? Silenci. Parles espanyol?— Un peu… va dir el jove. Núria amb gestos li va indicar que pugés. —Za-ra-go-za, vaig a Saragossa, i tu? Ell va fer un gest de voler viatjar. — Puja, et portaré; deixa la motxilla en el seient de darrere. Parles francès?— Oui, je parle fançais, je suis de Senegal et je parle français, i una mica d'espanyol… —Ah! Perfecte, parles castellà. Jo em dic Núria, i tu? — Lo meu nom és Omar.
La Núria volia saber coses sobre la vida d’aquell desconegut, ara tenia una ocasió, quedava més d’una hora de viatge; aquell home li motivava molta curiositat i atracció.
—Omar parla'm de tu: d'on ets, com vas venir a aquest país… lo que vulguis.
—Sóc d'un poble, Sebithoune a 70 Km de Dakar, la capital del Senegal. Tinc 28 anys, fa cinc que vaig venir per reagrupament familiar i amb un precontracte; lo meu pare llavors estava a Saragossa. Jo no vaig tenir els problemes d'algun amic que va saltar la tanca al Marroc i està encara sense papers, però, almenys, aquests van tenir sort perquè a uns altres els van retornar des de la frontera, i altres van desaparèixer en a les aigües del mar. —Continua, continua, m’interessa molt tot el que em dius.
—Per a eixir cal recaptar diners. Tenim bestiar, cabres i ovelles i treballem la terra: lo cacauet i lo mill. Guardem per a menjar i per a vendre. Normalment, reculls els diners i t'arrisques a viatjar, sabent que pots no arribar mai al teu destí. A mi em va pagar lo bitllet el cap d'aquí, després li vaig retornar els diners, ell ja sabia de mi perquè li va parlar el meu pare. A uns altres els donen el visat per a tres mesos com si vinguessin de vacances, més tard es queden. Vaig venir al gener, allí feia molta calor. Només havia vist avions en la tele, estava espantat amb tant de soroll. —Disculpa, Omar, això s'està posant lleig. Sembla que ve una tempesta intensa. No sé si és millor parar una estona o continuar... Què vas fer?
—Vaig arribar a Barajas, vaig seguir a la gent fins on ensenyaves el passaport. Lo meu pare em feia senyals des de fora. Jo estava tremolant: Això què és? Va ser lo primer que li vaig dir. Això és el fred, va dir lo meu pare. Benvingut a Europa, fill. Vam anar ràpidament a comprar-me una caçadora. Estava gelat, mai havia sentit una cosa així: fred!
—Les pastilles!, les putes pastilles! Una altra vegada a buscar la farmàcia de guàrdia, lo meu terapeuta m'ha dit que ni un dia sense la pastilla!.. Disculpa, Omar. T'escolto, segueix, és que no aconsegueixo sortir del meu rotllo mental… Segueix si us plau. Explica'm.
—Vam ser a Saragossa amb autobús i ja vaig començar a vendre corretges i polseres en la plaça d'Espanya. Vivíem vuit senegalesos en un pis de tres habitacions, al carrer Sant Pau. Ens n’anàvem de festa al Rotllo, en la zona de fatxes. Allí vaig començar a conèixer amigues. Hi havia moments de conflicte, em deien negre de merda, són els neonazis. Aquesta pluja no m'agrada res, ni els llampecs i trons allà lluny, comença a pedregar amb fúria, anem cap a la tempesta. Omar, hem de detenir-nos… no veig res, pararé abans d'arribar al següent poble, que és més segur, per aquí no passa ningú, quan trobi un camí, però apartats dels arbres, pels llamps.—Vols fumar Núria? —Jo no fumo, però alguna cosa hem de fer. (Núria, no cedeixis, et marejaràs. Però no puc fer-me la fluixa: no m'empassaré el fum. I ell, què portarà en la seva motxilla? I si és un traficant i me la carrego?)
—En el camp es viu millor, sóc tímid i m'agrada la solitud. Recullo préssec, cirera i prunes; ho passo fatal amb la calor tan horrorosa. A l'hivern, després de la poda quan ja no hi ha treball, vaig a Saragossa. —Tens dona? (Núria, tu tan directa com sempre) No, ni allí ni aquí. I tu, Núria On vius? Què hases? —Soc autònoma, faig treballs de disseny i maquetació. I lo que va sortint de qualsevol cosa. —Aquestes pastilles que has oblidat són importants? (Com li explicaré que al nostre país hi ha molta gent que està tocada de l'ala… bo, amb uns certs desequilibris de personalitat, que quan tens la mongeta garantida, et dediques als teus trastorns de personalitat. Què li importa a ell si les teràpies, els tractaments amb psicòlegs i psiquiatres costen diners; quan tens el just per a menjar o ni això, ni desequilibris ni la mare que et va parir, a treballar amb les orelleres i ja està. Bé, un rotllo, què li diré, que tinc unes certes cosillas, però que no es preocupi que no es contagien… Calla Núria, no obris la boca, no diguis ni mu que sempre la cagues).— No, Omar, són unes pastilles sense importància, per al colesterol. —Lo colesterol? (Com li explicaré què és una depressió. I sense les pastilles! Sembla que minora la tempesta). —Què et sembla Omar, si continuem? Aviat es farà de nit i no m'agrada conduir sense llum. — Jo no tinc pressa i aquí s'està bé, però el que tu vulguis, Núria. —Anem; estic marejada i aquí no puc quedar-me més estona, m'està entrant l'ansietat perquè aquest cotxe ja té vint anys i només faltaria que alguna peça fes plof.
—Núria, estàs bé? —Una mica marejada pel cigarret, però no et preocupis, estic bé. (I sense les putes pastilles. Com demà em doni el yuyu? Haig d'anar a primera hora a buscar la recepta, dos dies no puc passar sense prendre medicació).
Van continuar el viatge parlant de costums i assumptes sense poc importants que els provocaven risa de pura ximpleria.
—Mira, Omar, les llums de la Basílica del Pilar allà lluny, ja arribem. —On vius? —Núria, no et preocupis per mi, deixa’m prop del teu garatge i ja em buscaré la vida. — No, no, Omar, digues-me on vius que et porto. No tinc res què fer. —Lo meu pis està a l'entrada, en el barri de la Jota. Carrer José Oto 6. Ara visc sol, lo meu company està a Nonasp, ha trobat feina allí.
—Omar: Quina xurra: Aparcada enfront de ca teua!
—Ets estupenda i molt bona conductora. Vols pujar? Prepararé un bissap calent.
Aquí va començar tot.■
No hay comentarios:
Publicar un comentario