Identitat
Des de començaments del XVIII la Nació Castellana, que es fa anomenar per l’eufemisme de Nació Espanyola, s’esforça per a sotmetre a las demás –com les anomena la vigent Constitució- de l’Estat a la llengua i lleis de Castella. Aquests esforços ja venien de molt més lluny, i en el nostre cas del Compromís caspolí del 1412, i fa que duren, doncs, poc menys de sis-cents anys. Tanmateix des del 1978, passats poc anys de la segona Restauració Borbònica, vivim en democràcia, i això de seguir sotmetent Aragó a la llengua i lleis de Castellà no devia semblar del tot digne als nostres dirigents, de tal manera que el 3 juny del 2016 han publicat al Diario Oficial de Aragón l’Ordre 492 del Departament d’Educació, Cultura i Esports per a incloure en el currículum dels dos cursos de batxillerat una nova assignatura “Historia y Cultura de Aragón,” que, sense els eufemismes de rigor, vol dir “L’identitari aragonès.” És una assignatura optativa, i no ho té fàcil d’anar-se obrint pas en l’imperant ambient de rebuig general de les humanitats i de reforçament de l’identitari castellà a tot l’Estat, que en aquest cas arriba fins a negar amb vehemència l’existència de les llengües aragoneses i catalana al nostre país. Amb un retard de 38 anys després de viure en democràcia, nogensmenys existeix ara oficialment una assignatura de l’identitari nostre, i tant la llengua aragonesa com la catalana en formen part.
Rolde de Estudios Aragoneses ha contribuít a la difusió d’aqueixa assignatura sobre l’identitari aragonès amb la publicació de dos manuals per a mestres i alumnes de primer i segon curs de batxillerat: Historia y Cultura de Aragón del 2019 en col·laboració amb la Fundación Gaspar Torrente, i en solitari El País de los aragoneses del 2021. Ambdós volums desenvolupen de manera prou pareguda els cinc grans temes del nostre identitari que, segons Rolde, són: Geografia i Economia, Història, Dret, Patrimoni -un barrija-barreja on al costat de les llúdrigues, el Corpus de Tamarit, la Mesquita de Tórtoles o el formatge de Tronchón, etc., trobem el IV apartat final dedicat a El aragonés y el catalán de Aragón-, Les lletres i les arts. El primer volum ofereix al costat de la part descriptiva un nombre considerable de propostes didàctiques amb encertada documentació original, mentre que el segon és del tot descriptiu.
Els autors, a pesar del seu decidit afany de definir plenament i lliure l’Aragó, no han estat capaços d’alliberar-se del marc mental castellà -o espanyol si ho preferiu- que l’Estat de sempre treballa per imposar-nos, i això que aquest marc ens mostra ben a les clares, que si vols ser, no pots renunciar a la teua llengua, i millor encara si la imposes –La lengua fue siempre compañera del Imperio, recordeu. I és així que els autors, esporuguits i incapaços de ser lliures, diuen i rediuen amb afany als dos manuals: La lengua no ha sido una cuestión identitaria i citen com a testimoni de pes en Joaquín Costa quan diu Aragón se define por el Derecho –i ho repeteixen també, tot fent veure que obliden que la consigna Si yes aragonès, fabla aragonés pot provocar moltes adhesions, però no gaires Si eres aragonés, habla castellano –español o la lengua del imperio, segons el gust de cadascú- o Si ets aragonès, enraona català, oblidant que l’aragonès va ser llengua oficial del Regne des que sorgeix en l’escriptura a finals del XIII i fins al 1412, quan els Trastàmares van acabar fent-la fora de l’escrit. Que en Costa digués el que va dir es podia mig malentendre al segle XIX quan l’aragonès era gairebé inexistent en l’escriptura, però no pas ara quan l’aragonès ja fa més de cinquanta anys que ha iniciat la seua renaixença i és present i reclamat arreu. La citació que encapçala aquest text no és una gota a l’oceà, com molts voldrien creure, i força freqüent també entre els seus detractors per a ridiculitzar-la. Un dels argument més suats que molt sovint es difonen per a no incloure la llengua aragonesa com a factor fonamental del nostre identitari és el baix nombre de parlants d’aragonès i la seua quasi nul·la transmissió generacional, i això es diu i repeteix, per més que sabem que qualsevol llengua discriminada, pot recuperar-se, i que també una llengua que no es parlada per ningú, pot ressuscitar si està ben documentada –els coneguts casos de l’àrab clàssic o de l’hebreu.
Malgrat que els autors dels dos manuals s’hagen deixat entabanar per aquests prejudicis, tan arrelats entre nosaltres podem dir per a descàrrec seu, descriuen adequadament tant la llengua aragonesa com la catalana que parlem i les corresponents literatures, sense la lingüística-ficció dels LAPAPYPs, LAPAOs i la Lluenga Ribagorçana que el negacionisme fa córrer. Convé subratllar la cura que tenen els autors amb els topònims dels territoris actualment de llengua aragonesa i catalana, que són escrits correctament: primer en castellà i a continuació en aragonès o en català, segons s’escaigue, llevat d’algun oblit (hi ha més Jaca que Jaca/Chaca), o comptada atzagaiada (Laspaúles/Laspaúls, però no la correcta Laspaúles /Les Paüls). És molt de lloar que indiquen La literatura popular [al segle XVIII] se expresa en las lenguas del pueblo, que muchas veces era el aragonés y el catalán de Aragón, i hem de plànyer que en presentar en Brauli Foz no diguen que aquest autor té textos en les nostres tres llengües. També descriuen amb molt de detall l’abundant literatura escrita per nosaltres en llengua castellana, però no solten paraula sobre el castellà que parlem, una llengua, aquest castellà de l’Aragó, que té uns trets propis que la caracteritzen enfront dels altres parlars castellans, i no només per la forta presència d’un ric substrat aragonès i català. Ras i curt: que no hem d’abaixar la cara quan ens acusen i escarneixen de prescindir dels preparoxítons.
Per evidents raons d’espai no em puc estendre gaire sobre els altres trets del nostre identitari que són presentats en els dos manuals. Em limitaré breument a com els autors presenten la nostra història: si en un moment pot semblar que accepten la visió llegendària covandoguesa per a la creació d’Aragó –la formación de núcleos de resistència cristiana al Islam en las montañas del Norte- declaren tot seguit que els nuclis de resistència a l’Islam van ser primero bajo dependencia franca y posteriormente del reino de Pamplona, i tanmateix no se’n saben estar i més endavant parlen d’El núcleo poblacional que escapó del dominio muslmán en tierras aragoneses se concentró inicialment alrededor de los Pirineos. I sap greu que els autors no s’hagen pogut traure de damunt allò tan rebregat de Reconquista o els mites cidians castellans, i hauria estat millor parlar de tant en tant d’aragonesos de confessió islàmica o mosaica i no sempre de moros i jueus.
Amb el treball de classe mestres i alumnes de Historia y Cultura de Aragón podran millorar fàcilment aquestes quasi inevitables flaqueses dels dos manuals -que venim d’on venim- i prendre plena consciència del que són -i som.■
No hay comentarios:
Publicar un comentario